Durant molts anys l’empresa que represento ha estat convidada a participar en licitacions per a fer alguna rehabilitació concreta i sovint reflexiono de com, en general, es gestionen aquestes licitacions d’obres, tant les obres públiques com les privades, i de com m’agradaria que fossin.

Vull compartir la meva experiència en aquest sentit tot explicant-vos la forma en que visc cadascuna de les dues situacions.

Com ja sabreu, a les licitacions hem de presentar tot un seguit de documentació administrativa i tècnica juntament amb la nostra millor valoració econòmica dels treballs a realitzar.

Pel que fa a la documentació administrativa expliquem qui som, quina és la nostra experiència en el sector, la nostra vàlua com a professionals i la nostra capacitat i solvència econòmica per a fer front els treballs a realitzar. A la part de la documentació tècnica incorporem una descripció dels treballs inclosos en el projecte tot planificant el procediment de l’execució: com afrontarem els treballs, quins materials utilitzarem, a quina gent contractarem, etc; també incloem tot un recull d’apreciacions que demostren les nostres capacitats i la nostra experiència vers el projecte sobre el que presentem la nostra oferta.

La licitació acaba amb el lliurament del document que en les licitacions privades malauradament més pes té i que tot sovint està integrat per un sol document: la nostra oferta econòmica definitiva.

El preu  és la clau de l’èxit en aquestes licitacions…sí…aquestes són les regles del joc. En general són fredes,  tot i el contacte amb el prescriptor, les preguntes, els seus aclariments, no hi ha contacte amb el client final. A vegades tinc la sensació que tot plegat acaba essent un recull de documentació que  demostra l’habilitat literària que tenim i que utilitzem per acontentar els procediments d’una acreditació.

Però fa uns anys vaig tenir l’oportunitat de poder participar en una licitació d’obres en favor de la Fundació Miró que va ser totalment diferent. Aquesta licitació sí que valorava la capacitat de les empreses licitadores en l’aportació d’idees i noves solucions, valoraven que compartíssim amb ells el procés d’execució i  la possibilitat de variar-lo en cas necessari.

La decisió final de la licitació justament tenia en compte la iniciativa de la teva empresa, les ganes d’innovar i millorar el procés, l’execució, la planificació…en resum: valoraven l’ADN real de l’empresa! Sí senyor!

Us explico com va anar:

Es tractava de la recuperació del formigó carbonatat existent a l’edifici de la Fundació Miró (a Montjuïc) i de quina solució podíem aportar per resoldre aquell problema definitivament. En aquell temps jo estava fent moltes reparacions de biguetes amb ciment aluminós en diversos edificis de la ciutat, on feia servir -entre d’altres- la marca BASF. Justament BASF estava immers en un procés d’investigació molt important promovent la comercialització d’un inhibidor per a la corrosió, tot just el que la Fundació Miró necessitava!

Els tècnics de la Fundació Miró (l’equip d’en Jaume Freixa) ens van demanar la possibilitat de participar en el seu projecte, però abans de veure el preu final de l’obra, volien veure com faríem la feina. Volien veure “in situ” el procés d’execució, saber de quins recursos disposàvem i quins coneixements sobre patologia del formigó sabíem.

Dit i fet… com si es tractés d’un càsting o un tribunal,  ens van deixar -a una altra empresa i a nosaltres- un pilar a cadascuna per a realitzar les nostres proves i fer una exposició/entrega dels nostres resultats.

Vam estar tres dies treballant en aquell pilar fent tot el procés de reparació i recuperació del formigó carbonatat pel qual apostàvem, aquell que podia convertir-se en la solució correcta i definitiva al problema.

Vam repicar el formigó malmès, vam arribar a l’armadura, vam substituir l’armat  desaparegut per després aplicar un pont d’unió amb emplenant de microformigó i finalment aplicació d’un inhibidor de la corrosió.  Ho vam fer seguint les tècniques antigues d’encofrat, amb les amplades de taulers de  fusta tal com es va construir en el projecte original. Vam aconseguir amplades, nusos i rebaves del formigó, tot com si haguéssim retrocedit en el temps, per finalment fer l’aplicació del producte inhibidor. Resultat final: la vam encertar, va agradar… era el que volien.

En definitiva, vam fer amb les processos artesanals que els nostres mestres ens van ensenyar, aplicant els productes de noves tecnologies que poden augmentar el temps de durada dels materials.

I sí, vam poder participar en la valoració de la licitació i posteriorment vam executar tot el projecte d’obres  gràcies a l’oportunitat que ens van donar de demostrar la nostra vàlua. L’equip tècnic de la Fundació Miró ho va fer possible.

Aquest tipus de licitacions són les que em fan gaudir: les participatives, properes i obertes a la innovació i que no deixen de banda les ensenyances dels nostres mestres.

Potser va ser el inici d’un OPEN BOOK en la Rehabilitació… qui sap.