Durant la nostra primera setmana al país, vam poder visitar el solar on s’havia decidit construir el nou Hospital. Calia substituir el que estava emplaçat al bell mig de Gonaïves. Moltes preguntes ens van venir al cap en veure el lloc. Per què no el construeixen de nou al mateix solar o a un altre emplaçament al centre si d’espai no els en falta? Aquell indret àrid i erm, a 8 km del centre i per un camí impracticable per turismes, ¿era la millor opció per a l’hospital d’una població de 300.000 habitants sense masses mitjans per desplaçar-se? La resposta no ens va deixar indiferents: quan plou molt, Gonaïves s’inunda i queda coberta per 3-4 m d’aigua i fang durant força dies.

En una ciutat on la gran majoria d’habitatges són barraques de poca alçada, on la temporada anual d’huracans pot ser molt intensa, combinada amb la desertització dels boscos per la tala d’arbres per fer carbó per cuinar, el desastre humanitari que periòdicament es produeix és extraordinari. Les pluges tropicals Jeanne de 2004, així com la combinació de les Hanna i Ike de l’any 2008, en foren una bona demostració. Així doncs, amb la construcció de l’Hospital i d’un camp de futbol a l’altiplà proper a la ciutat, la Comunitat Internacional confiava en el fet que tota la població s’hi desplaçaria a viure. Res més lluny de la realitat: avui, 10 anys després, pràcticament ningú s’hi ha desplaçat a viure.

La realitat és molt tossuda i la resistència al canvi de les persones, encara més. Tot i que hi ha hagut un altre factor clau ben racional, que també ens afectarà enormement per dur a terme les obres: en el subsol de l’emplaçament escollit no hi ha aigua i això és absolutament bàsic en aquestes ciutats per la higiene dels seus habitants. Una de les primeres tasques a realitzar en qualsevol obra és aconseguir aigua i llum. La llum fou relativament fàcil tot i estar en un país de subministrament elèctric molt deficient, amb talls continus i que no proveeix a gran part del territori: amb grups electrògens i subministrament constant de gasoil podríem funcionar. Per aconseguir aigua, vam fer diverses prospeccions fins a uns 100 m de profunditat. A 80 m vam localitzar un fil d’aigua que no donava massa més que per omplir alguna cantimplora amb paciència. Per tant, la solució per poder construir implicava subministrar tota l’aigua de l’obra mitjançant cisternes.

En aquella primera visita, ens vam trobar que la maquinària de la MINUSTAH, la missió d’estabilització de Nacions Unides a Haití, ja estaven treballant al solar per fer el primer rebaix. Com era de preveure, qualsevol aproximació a deixar el terreny a la cota prevista en el projecte fou simplement una ficció que ens obligà a reomplir de nou gran part del solar quan es van decidir les cotes definitives.

Aquestes primeres gestions, conjuntament amb la recerca de l’allotjament i altres temes de logística inicial de l’equip, es van haver de gestionar des de 160 km de distància, estant l’equip a l’hotel La Reserve de Pétion-Ville (la zona d’ambaixades i amb serveis occidentals a Port-au-Prince), vist el nivell hoteler de Gonaïves. A poc a poc, aconseguiríem l’impossible d’obrir un compte bancari al país, llogar cotxes, trobar una casa habitable amb 8 habitacions, persones de servei per a l’equip desplaçat… Començava l’obra i el Gran Hermano a la casa.

Tercera part

Segona part

Primera part