Per llegir la primera part de l’article, clic aquí

Exportar un producte industrial fabricat aquí té les seves dificultats, començant per aconseguir la venda. Però tenint un bon Port a prop, és relativament senzill trobar companyies de transport internacional i locals que se’n cuiden de la logística de fer arribar el producte al client. Normalment no has de moure ni desplaçar el teu know-how, el teu factor diferencial, que segueix emplaçat a la seu de l’empresa, al laboratori o a la fàbrica en qüestió.

Exportar en el sector de la construcció no té res a veure, ja que sempre has d’implantar-te en el país de destí. Si vols mantenir el segell i la cultura de l’empresa, els directius, els tècnics d’obra i els encarregats han de ser inicialment d’aquí, ja formats i de confiança. Amb el temps, podràs anar formant tècnics locals i incorporar-los com a responsables de país. Quant als industrials i proveïdors, pràcticament tots seran locals per a poder ser competitius econòmicament i per poder resoldre eficientment els entrebancs que segur que aniran apareixent.

Aterrar a un país com Haití per construir, és un pas que requereix de disposar de les persones adients, molt convençudes i optimistes. I temps. Requereix de molt temps per, inicialment, deixar ben ateses les feines que estaven duent a terme aquí les persones desplaçades, per a que es puguin reorganitzar les seves vides ja que estan a punt de canviar de galàxia. Però sobretot, per assimilar i conèixer, el més ràpidament possible, la idiosincràsia del país d’acollida, la seva cultura, les seves expectatives envers els nouvinguts, que som nosaltres.

A primers de setembre de 2012, ens cita la UNOPS a la seva seu de Port-au-Prince amb una carta que ens diu que volen conèixer-nos, però que no és cap adjudicació ni ens dona dret a res en cas de no posar-nos d’acord. Comentem el contracte, ells ajusten el projecte i ens demanen si acceptem la variació dels amidaments, que ens entreguen. Ens diuen que volen signar el contracte al final de la setmana i que, conseqüentment, s’iniciarà el termini de 18 mesos per construir l’obra, davant de la nostra estupefacció. No poden perdre temps, la ciutat de Gonaïves necessita del seu nou Hospital i cada dia que passa, mor més gent encara per les conseqüències del terratrèmol de gener de 2010. Les nostres explicacions del temps que requerim per muntar l’equip, reorganitzar les seves vides, implantar-se al país i conèixer l’entorn personal i empresarial no els fan massa efecte.

Al tercer dia visitem el solar de l’obra. Gonaïves està a 150 km de Port-au-Prince, però són 3,5 hores de trajecte. Durant el trajecte amb els vehicles oficials de l’ONU, el responsable de projecte, l’Antonio Baio, truca repetidament a la seva central: el protocol de seguretat a Haití per al personal de l’ONU és contactar amb la central cada 45 min per a donar la seva posició. Perdó? I nosaltres hi hem d’enviar gent a viure i a treballar? De debò que és necessari? Ens intenten consolar dient-nos que a l’Afganistan i a d’altres emplaçaments de més risc, la periodicitat del contacte és cada 15 minuts. La dada no ens tranquil·litza gens.

El solar està 6-7 km a les afores de la ciutat, al bell mig del no res. No hem vist ni una sola fàbrica. No hem vist ni un sol polígon industrial. Ens diuen que d’hotels i restaurants, ens n’oblidem. Hem vist una planta de formigó a mitja hora de Gonaïves, però és propietat d’uns dominicans que no respondran mai a cap de les nostres sol·licituds de subministrament. Comença l’odissea.