Dotar els materials d’un document d’identitat, dissenyar els edificis per a reutilitzar els seus materials al seu final de vida i responsabilitzar a les empreses dels seus productes, què podem aprendre del show de Truman, Apol·lo 13 i un projecte europeu, per a limitar la petjada mediambiental de la indústria de la construcció?

Pot ser que hagis vist la pel·lícula “El show de Truman” de Jim Carrey, t’hagin entusiasmat les missions espacials d’Apol·lo 13 i hagis canviat la llum del teu llit. Potser no t’hi has fixat, però aquestes tres accions tenen alguna cosa en comú amb la circularitat.

Quan l’11 d’abril de 1970 va explotar un dels tancs d’oxigen de la nau espacial de la NASA, la seva tripulació es va adonar de sobte que estaven en un “sistema tancat”, recorden Thomas Rau i Sabine Oberhuber en el seu llibre “Material matters”. El seu problema havia de resoldre’s amb els únics recursos disponibles a bord. Un sistema tancat era també aquell en el qual estava captiu l’actor nord-americà guanyador de dos Globus d’Or en la pel·lícula de Peter Weir: un estudi de televisió de grandària real, prou gran per a posar-li sota l’encanteri de l’infinit, fins al dia en què va xocar amb les seves parets. La humanitat va viure amb la il·lusió dels recursos il·limitats i després també va impactar amb els límits del seu sistema tancat. I com els astronautes de l’Apol·lo 13, ara ha d’admetre: “Houston, tenim un problema”.

A la UE, la indústria de la construcció utilitza el 50% dels materials extrets, al voltant del 30% de l’aigua i del 40% de l’energia disponible. “Com només podem utilitzar el que tenim a la Terra, tot val. Com en l’art, on tenim edicions limitades de Picassos i Rembrandts, els materials són obres del Planeta Terra. Una vegada que s’acabin, ho seran per sempre”, diu Rau. “El veritable repte és un canvi de mentalitat: hem de desvincular el creixement econòmic de l’ús dels recursos naturals”. És exactament el contrari del que van fer durant dècades els principals fabricants de bombetes del món. Units en 1924 en l’anomenat “càrtel de Phoebus”, van acordar en secret limitar la durabilitat dels seus productes per a empènyer la gent a comprar més i amb més regularitat. Bàsicament, es van enriquir produint uns 500 milions de bombetes innecessàries.

“Circularitat significa canviar el sistema”, afirma Rau, cofundador al costat de la seva dona Sabine Oberhuber de Turntoo, una consultora especialitzada en accelerar processos circulars. “L’aeroport d’Amsterdam necessitava un sistema d’il·luminació eficaç i durador, així que cridem a Philips i els vam dir: ‘Tot el que necessitem és llum’. Des de la factura de la llum fins als treballs de reparació i les substitucions de bombetes, tot ha d’estar inclòs en el que us pagarem. El resultat va ser que, per a maximitzar els seus beneficis, ens van lliurar un sistema capaç de funcionar 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, durant 15 anys, i que consumia més d’un terç menys que els tradicionals”. Soci tècnic de Houseful, Turntoo havia inventat bàsicament un model de negoci revolucionari, capaç de fer coincidir els interessos del medi ambient amb els dels proveïdors de serveis. “En donar-los la responsabilitat financera del rendiment i la durabilitat de la seva mercaderia, els incentivem a reduir l’ús de qualsevol recurs i a crear productes més duradors”.

“Si consumir menys forma part de l’equació, que el Planeta Terra sigui finit també hauria de recordar-nos la urgència de reutilitzar els materials”, afirma Rau. “Tot és temporal, només les seves conseqüències són permanents. Per això els edificis han de considerar-se només com a agregats temporals, que responen a necessitats i estan a punt de canviar o desaparèixer”. Per a evitar que les construccions es converteixin en “cementiris de materials”, des de la fase de disseny cal pensar en la seva “vida després de la mort” i concebre-les com a “bancs de materials”, que es reutilitzaran després amb altres finalitats. Aquesta filosofia va inspirar la seu de Triodos Bank a la ciutat holandesa de Zeist: encarregat a Rau Architects en 2012, és el primer edifici d’oficines “100% desmuntable” del món. “Està totalment fet de fusta i vidre i es manté unit amb caragols, per la qual cosa tots els seus components poden desmuntar-se i reutilitzar-se. La seva estructura pot canviar en funció de l’evolució de les necessitats: els mateixos elements poden desmuntar-se com a blocs de Llec i utilitzar-se per a edificis més petits”, explica Oberhuber.

Per a fomentar un procés circular d’aquest tipus, és crucial reunir una enorme quantitat d’informació. “Les ciutats són sovint un llenç en blanc per a nosaltres”, afirma Licinio Alfaro, responsable del Departament de Sostenibilitat de l’ITeC, l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya. “Ignorem gairebé tot del seu parc edificatori, mentre que hauríem de saber d’on procedeixen els seus materials, com s’han produït, etc. En aquesta mesura, la digitalització és crucial, ja que els models 3D tradicionals no són suficients”. Per aquest motiu, l’ITeC ha desenvolupat diversos programes informàtics específics per a optimitzar la recopilació i l’accés a tot aquest conjunt d’informació. “Partim del que tècnicament es coneix com a model BIM. Després carreguem en ell més detalls sobre la circularitat de cada material, la quantitat d’aigua i energia utilitzada per a produir-lo, etc.”, explica Tommaso Giomi, arquitecte i investigador del Departament de Construcció Sostenible. Aquest tipus d’informació la proporciona una base de dades en la qual ja estan registrats més “d’un milió d’elements, des de finestres a maons”, explica el seu col·lega i enginyer d’edificació, José Lucas Masero. “De cadascun d’ells s’ofereix informació sobre el seu impacte ambiental i el seu contingut reciclat, però també sobre la mà d’obra i la maquinària necessàries per a instal·lar-los i desmuntar-los”.

L’objectiu d’aquest procés és saber “qui són els materials”, diu Rau. “Com els residus són materials sense identitat, el primer pas per a evitar-los és dotar-los d’una identitat documentada i registrada”. Segons aquest principi, TurnToo va començar a implantar el “Passaport de materials” dins el sector de la construcció fa uns deu anys. “Però llavors ens vam adonar que, per a disposar d’aquests coneixements en el futur, necessitaríem també una base de dades on registrar tots aquests materials per a la seva reutilització”, explica Oberhuber. El següent pas va ser “Madaster”, un cadastre de materials. Ja operatiu als Països Baixos, Bèlgica i altres 6 països de la UE, és una “biblioteca digital, on tots els materials es registren mitjançant passaports de materials”. “Revela a tothom no sols la identitat i la història de cada material disponible, sinó també en quins edificis s’utilitzen i poden trobar-se, i quin és el seu valor avui i quin serà dins de 20, 30 o 50 anys”, explica.

“I és just en Madaster on s’introdueixen els models digitals per a generar el passaport de materials. No podríem saber el valor d’un edifici, ni com es poden reutilitzar i reaprofitar els seus materials en el futur, sense emmagatzemar aquest tipus d’informació”, explica Giomi. “Si les dades com a tals són només números”, afegeix Lucas Masero, “en ser portadors d’informació i coneixement, poden ser crucials perquè els agents econòmics i els responsables polítics prenguin les seves decisions de manera consciente”. La circularitat i la sostenibilitat estan guanyant impuls, però la guerra en curs a Ucraïna i la crisi energètica corren el risc de desviar els nostres líders polítics de pensar a llarg termini. “Haurien de recordar que no tot és diners i que depenem de tot el que fa possible la nostra vida a la Terra”, diu Rau. “El més important és el futur de les decisions presents”, adverteix Alfaro, citant a l’escriptor austríac-estatunidenc Peter Drucker. “Avui tenim informació suficient perquè les nostres decisions siguin encertades a llarg termini”.

La versió original d’aquest text està disponible en anglès en aquest enllaç.