Hi ha dues maneres d’ampliar l’àmbit d’actuació d’una constructora a l’estranger: comprant una constructora local al país de destí o desplaçant-hi personal propi. Així ho va fer COTS I CLARET: una empresa petita, familiar, de potent cultura i ferm compromís amb cadascun dels seus clients.

La preparació de l’oferta per a la licitació del nou Hospital La Providence a Gonaïves (Haití) va ser un treball titànic i un repte majúscul. Sense conèixer ni un sol proveïdor, sense conèixer ni un sol industrial, sense tenir cap persona de contacte resident al país, vam iniciar un procés de recerca de preus i mitjans disponibles com poques vegades havíem dut a terme prèviament a COTS i CLARET. Alhora, la necessitat de traducció jurada al francès de totes les escriptures, poders, avals i altra documentació oficial, ens van fer adonar de la quantitat de gestions que tenim completament mecanitzades aquí i a les que no donem massa importància.

Finalment, vam signar el contracte el 18 de setembre de 2012 i vam acordar posposar diverses setmanes més la data d’inici formal de les obres. Tot i que el termini de 18 mesos de construcció era inamovible. El 9 d’octubre de 2012 començava l’odissea de tirar endavant aquesta obra, aquest repte professional tan diferent del que estàvem acostumats. Però abans tocava solucionar uns altres reptes molt més mundans i que no acostumem a parar-hi massa atenció: trobar allotjament fix i estable per a tot l’equip a Gonaïves, aconseguir assegurances d’expatriació urgent del nostre personal en cas de revoltes o situacions d’emergència, conèixer el sistema sanitari en cas d’accidents, aprendre a conviure amb malalties com el dengue, la malària, el chikungunya, la tuberculosi, el còlera…

Deixaríem per més endavant altres temes de gestió personal com aconseguir vehicles de lloguer, decidir com s’alimentaria l’equip, qui i com faria la compra (a Gonaïves, 250.000 hab. i no hi ha ni un supermercat com els que d’aquí), com es gestionaria la neteja de la casa, de la roba de l’equip… Tots aquests reptes aparentment menors, van acabar essent un dels temes de gestió més importants que hauríem d’afrontar. El fet que tot l’equip hagués de conviure sota el mateix sostre i passessin d’un entorn laboral amb una certa jerarquia a conviure amb el mateix estatus per a tots, feu que aquestes relacions convertissin la casa en un petit “Gran Hermano”.

Aquests primers dies van ser especialment durs, per la dificultat d’anar descobrint un país del tercer món, i amb la capital política i econòmica mig destruïda pel terratrèmol de gener de 2010. Dos anys i mig després, pràcticament totes les places de Port-au-Prince, encara eren campaments de tendes de campanya on la gent malvivia per la destrucció de les seves llars. I moltes empreses s’ubicaven en llocs nous o en espais provisionals, intentant recuperar la seva normalitat.

Quan vam iniciar el segon projecte a Haití, l’Hospital de Saint Michel a Jacmel, el cap de producció de la primera obra va entregar als nouvinguts al país, un paquet bàsic d’estris per dur a terme el replanteig de l’obra com fil, guix, estaques de fusta, macetes, nivells, plomades, gavetes, etc. La frase que va pronunciar als seus companys acabats d’arribar al país va ser: “Us acabo d’estalviar quinze dies de recerca”. I és que realment no valorem el que tenim fins que ho perdem.

Segona part

Primera part