La construcció té un impacte ambiental altíssim i corregir-lo és obligació de tots. La realitat és que ni tan sols un 15% del ja construït compleix més de dos terços del que s’exigeix a nivell ambiental. Tot està a punt -partides milionàries, consens polític i voluntat per part dels agents privats- tanmateix, això no acaba d’enlairar-se. Quin és el problema? Com diu una companya de feina molt aficionada al futbol: “una cosa és tenir el partit organitzat i conèixer la tàctica i una altra de molt diferent és jugar-lo”.

No és cap secret que el ritme de consum actual està esgotant els recursos naturals no renovables del planeta i que està posant en perill el cicle de reposició de molts dels quals sí que es consideren renovables.

La construcció i l’ús dels edificis és un vector fonamental d’impacte ambiental, permeteu-me que esmenti algunes dades: a la UE representa el 40% del consum final d’energia; el 35% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle; el 50% de tots els materials extrets; el 30% del consum d’aigua; i el 35% del total dels residus generats.

Amb aquests números a un se li posen els pèls de punta i per poca consciència ambiental que es tingui, no triguem a posar-nos a buscar solucions en l’hemeroteca dels savis.

I la sorpresa és grata. Hi ha infinitat de productes i sistemes ambientalment òptims al mercat i, sobretot, als laboratoris d’R+D de les universitats i centres tecnològics. Des de l’ITeC, sense anar més lluny, estem participant en uns 10 projectes d’R+D amb finançament europeu en els quals es desenvolupen solucions interessantíssimes per a millorar i, fins i tot, liquidar per complet l’impacte ambiental dels edificis.

Però les sorpreses no acaben aquí, hi ha una immensa amalgama de polítiques i normatives amb el noble objectiu de regular i generar el canvi en pro d’una construcció més sostenible. Per citar-ne alguna: la recent taxonomia de la UE, un nou reglament que proposa un sistema de classificació clar i transparent per a identificar les activitats econòmiques que són sostenibles, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), el Pacte Verd i un llarg etcètera.

Tot aquest material hauria de ser suficient per a generar el canvi, però no ho és. Un xoca com sempre amb la barrera que imposa la necessitat de fer grans inversions per a implementar estratègies que podrien millorar el sector des d’un punt de vista ambiental. Encara que en aquest cas seguim amb les sorpreses, avui dia els diners també existeixen. Els fons Next Generation aportaran 6.800 milions d’euros en transferències a fons perdut i crèdits per a la indústria de la construcció, dels quals 3.400 milions aniran destinats a la rehabilitació d’habitatges.

Arribats a aquest punt, vist que el problema no resideix en la falta d’eines, ens adonem que el motiu resideix en la incapacitat de fer funcionar les mateixes per a fer-les enlairar definitivament. Existeixen greus problemes d’implementació que aixequen importants barreres davant la necessària transició cap a una construcció sostenible a Espanya.

Malgrat les considerables millores, el sistema de ciència i innovació presenta desequilibris que limiten la capacitat de generar i aplicar nous coneixements per a impulsar la competitivitat econòmica i afrontar urgents reptes ambientals. Segons un estudi de The Organisation for Economic Co-operation and Development Science, Technology and Industry del 2021, hi ha poca gent dedicant-se a la implementació de la R+D i els incentius es basen en criteris d’èxit acadèmic, la qual cosa es tradueix en contribucions que guarden escassa relació amb el mercat.

Els productes substitutius menys responsables des d’un punt de vista ambiental encara presenten una gran competència, es beneficien d’una matèria primera i processos de producció barats, compten amb lobbies d’interès proteccionistes, de rescats milionaris amb fons públics i polítiques permissives. Sense anar més lluny, l’esmentada taxonomia de la UE incorpora el gas com a activitat sostenible quan sabem que és nociu per al medi ambient i la salut.

El 18% de les morts anuals prematures (8,7 milions de morts) en el món es deuen a les partícules generades en cremar combustibles fòssils, segons un recent estudi de la Universitat Harvard, la de Birmingham i el London College.

La perforació i extracció de gas fòssil dels pous, així com el seu transport per gasoductes, dona com a resultat la fugida de metà, component principal del gas fòssil i que té un potencial d’escalfament global al cap de 20 anys.

Un altre fre a la implementació és l’excessiva burocràcia. Per exemple, la burocràcia va retardar el ‘pla del sol’ de Merlin Properties que consistia a instal·lar plaques fotovoltaiques en els immobles de la seva cartera amb l’ambició de convertir-se en el promotor més gran d’energia autogenerada del seu sector. Així mateix, un estudi titulat Claus de sostenibilitat per a accelerar el procés de rehabilitació d’habitatges a Espanya, signat per l’Observatori 2030 que comanda el Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE), la construcció sostenible no acaba de destacar per la complexitat dels processos administratius i la falta d’entesa entre els sectors públic i privat suposen grans frens.

La formació dels professionals també està llastrant la transició cap a una construcció més sostenible. Per a donar alguna dada, a Espanya existeixen en l’actualitat uns 150 tècnics de LEED, 100 Assessors BREEAM, 200 Avaluadors de VERD, 10 Consultors DGNB. Amb aquests números no anem a cap lloc, hauríem de trobar un professional de la construcció sostenible en cada estudi d’arquitectura i enginyeria, en cada constructora i en cada promotora. Sota els papers dels despatxos hauríem de trobar multitud d’eines per al disseny i gestió ambiental de les construccions i els edificis.

Però no tota la culpa és dels professionals, els usuaris també estan molt poc informats. Quants coneixen els beneficis d’estar, viure o treballar en un edifici sostenible? Potser saben que l’edifici està certificat perquè apareix en els documents de compravenda o perquè hi ha una placa a l’entrada de l’edifici, però desconeixen els criteris ambientals sota els quals han estat dissenyats, els beneficis que comporten i com han d’usar aquests edificis adequadament. A més, tots els usuaris haurien de saber que un augment del 2% en el pressupost d’obra d’un edifici, invertit en millores com les anteriors, aporta un estalvi de fins a un 20% al llarg de la seva vida útil, és a dir, deu vegades la inversió inicial.

Tenim les solucions, les polítiques i els diners i ara és el moment d’activar les palanques per a implementar la construcció sostenible de manera eficaç.

En aquest sentit, la meva proposta és invertir encara més esforços i recursos destinats a la implementació:

• Estudiar el sistema impositiu als lobbies per a reinvertir en sostenibilitat.
• Innovar en la implantació de solucions que simplifiquin i agilitzin els processos administratius.
• Utilitzar les eines ja disponibles que facilitin el càlcul d’impactes ambientals dels edificis i la gestió sostenible.
• Repensar els plans formatius per a incorporar la sostenibilitat de manera transversal en l’eix troncal de la formació universitària i no solament com a assignatura optativa.
• I millorar la comunicació dirigida als usuaris finals, així com fomentar la conscienciació entorn de l’arquitectura sostenible.

En resum, ara toca demostrar a les obres que tota la recerca i el desenvolupament fet fins ara funciona per a construir i rehabilitar edificis amb els criteris ambientals més exigents. Centrem-nos, doncs, en transferir al mercat tota aquesta innovació amb models de negoci viables i aconseguim d’una vegada superar les barreres d’implementació que presenta la construcció sostenible a Espanya.