Les dades que mesuren els mercats poden ser de dos tipus: les que ens sorprenen perquè ens descriuen una realitat que no ens era familiar, i les que ens confirmen una percepció que ja teníem. La que vull comentar aquí pertany a aquest darrer grup: d’acord amb un estudi de la consultora CoHispania, el 53,43% dels habitatges posats en oferta a Espanya no venen acompanyats del certificat energètic.

Fins ara no coneixíem la dada amb una precisió de dos decimals, però encaixa sense dificultats amb la probabilitat de que, en un aparador de qualsevol immobiliària, només la meitat dels anuncis informin de la qualificació energètica. El que ja no encaixa és que això continuï sent tant habitual si, amb la llei a la mà, des de l’estiu del 2013 ja no es pot treure al mercat cap habitatge sense certificar, tant si és per vendre com per llogar.

Probablement aquests habitatges acabin certificant-se més tard, després de tancar el tracte amb el futur propietari o llogater. Seria una maniobra per a endarrerir al màxim els costos de la certificació (malgrat que sovint són escandalosament baixos) que té l’efecte perniciós d’excloure del procés de selecció el factor de l’eficiència energètica, o com a mínim, de fer-lo irrellevant.

De tot això es podria extreure un missatge d’alerta: la qualificació energètica encara li resulta indiferent a bona part del col·lectiu d’usuaris finals, fins i tot després de gairebé nou anys de funcionament del sistema de certificació. Amb això no vull traslladar la culpa a l’usuari, al qual no se li pot exigir un comportament massa diferent al del comercialitzador que ha esquivat la qüestió, o al de la pròpia administració que tampoc està recompensant prou les apostes per l’eficiència.

Ara que el sector es prepara per a l’anomenada “onada europea de rehabilitació” impulsada pels fons Next Generation, hauríem de reflexionar sobre com de predisposat està el mercat per a aprofitar aquesta oportunitat. Vista l’experiència amb la certificació de l’eficiència, ens faríem trampes si donéssim per descomptat que la demanda està clarament motivada a rehabilitar per a rebaixar la demanda energètica dels seus habitatges.

Afortunadament, hi ha arguments potents per a vèncer aquestes reticències, els quals ja són coneguts per tots. Sense oblidar que per la part de l’oferta, la motivació sí que és màxima: projectistes, constructors i proveïdors de materials semblen clarament disposats a desplaçar els seus centres de gravetat de l’obra nova i a apropar-los a la rehabilitació energètica. Després de tot, és tot just el que passa a Europa, on la producció en edificació es reparteix un 47% en obra nova i un 53% en rehabilitació. Per part de l’ITeC, tenim plenament assumit que el ‘sorpasso’ de la rehabilitació no té marxa enrere, i les nostres eines estan llestes per ser útils i competitives no només per a l’obra nova, sinó també per a la rehabilitació, el manteniment i la resta del cicle de vida. És la nostra contribució a facilitar el procés per a que els edificis ‘eficients’ desplacin d’una vegada per totes als ‘indiferents’.