L’obra avança a un ritme que sorprèn (novena part)
Els entorns complicats uneixen a les persones que tenen el mateix objectiu i similar nivell de compromís. L’esforç i la companyonia davant de dificultats acaben generant un molt alt nivell de confiança entre les persones. Amb els responsables de la UNOPS a Haïtí vam acabar tenint aquest nivell d’entesa i complicitat, fins al punt que avui en dia encara tenim molt bona relació.
En el marc d’aquesta confiança, al cap de força anys d’haver acabat l’obra, el responsable del projecte Antonio Baio ens va confessar que, a la primera trobada a la seva seu de Pétion Ville (Port-au-Prince), tenien molts dubtes de què fóssim capaços simplement de començar l’obra. El caos imperant al país, la pràcticament nul·la reconstrucció de les infraestructures bàsiques després del terratrèmol de gener 2010, la manca d’empreses locals o d’una economia mig organitzada i, sobretot, la nostra inexperiència internacional, els va empènyer a apostar entre ells, 4 membres de la UNOPS, sobre si seríem capaços simplement d’arrencar l’obra. El temps va donar la raó als 2 que sí que van creure en nosaltres, ja que, no només vam aconseguir arrencar-la, sinó que vam acabar-la en termini.
Curiosament, al cap d’uns 7 o 8 mesos, vam tenir una visita no prevista a l’obra d’un representant de l’UNOPS, però de la seu central per a tota l’àrea de l’Amèrica Central i el Carib, amb base a Panamà. Vam ensenyar-li l’obra, va poder veure l’avançament de fonaments i estructura i comprovar-ne la qualitat dels acabats dels formigons. La nostra sorpresa va arribar al cap d’una setmana quan vam descobrir que, després de diversos anys de fracassos i de molts diners abocats al país, a la seu central de l’UNOPS a Panamà no es creien els informes de l’avançament de l’obra, que els enviava el responsable del país i, per tant, van decidir d’enviar un tècnic d’incògnit per contrastar-los directament.
No tot eren flors i violes quant a la implicació i el compromís perquè l’obra avancés a ritme. A mesura que avançava l’obra i que aquesta es complicava, ens vam adonar que la Supervisió tenia una visió diferent quant al compliment de la planificació i el sentiment d’equip amb el client i nosaltres, la constructora. Possiblement, tenir un contracte d’uns 100.000 USD fixes al mes, durés el que durés l’obra, hi va tenir alguna cosa a veure. Una gran decisió de la propietat fou apartar-los de la Direcció d’Obra en els darrers mesos, assumint la propietat directament aquestes tasques.
Per aconseguir aquest ritme d’obra no puc deixar de fer valdre, així com, agrair l’esforç i la implicació de tots els tècnics i encarregats que van acceptar deixar les seves famílies i la seva zona de confort catalana per acceptar el repte de tirar endavant l’obra de l’Hospital La Providence de Gonaïves. Passar-s’hi cicles de dos mesos i mig seguits allà, per fer després quinze dies de vacances aquí, era un esforç digne de menció i que demostra l’altíssima implicació i corresponsabilitat en l’èxit del projecte per part de tots els membres del nostre equip.
Compartir aquesta informació
Autor/a: Albert Cots
