Crear contingut. Avui dia, aquesta acció s’ha convertit en una mena de mantra dins el nostre cap. L’exemple més clar: anar a un concert i gravar tota l’actuació per publicar-la a les nostres xarxes socials. Ja no només consumim experiències, sinó que les transformem en material per ser mostrat.

A més, a això se li suma la cerca de l’estètica visual (o del que es coneix amb el terme aesthetic). La imatge ha de respondre a uns determinats codis i transmetre una identitat concreta. No serveix només una imatge “bonica”.

Aquí és just on apareix la gran pregunta: si l’estètica influeix cada vegada més en allò que consumim, també condiciona el que habitem?

La manera com interactuem amb l’arquitectura ha canviat. També, com tantes altres àrees, ha entrat en el boom d’Instagram o TikTok i s’ha convertit en un objecte de consum visual. Fins i tot, ha sigut capaç de generar la seva pròpia etiqueta d’»edifici instagramejable” gràcies a façanes singulars o escales espectaculars.

Jutjar aquest canvi com a bo o dolent seria quedar-se en un pensament dicotòmic molt bàsic i no tenir en compte tots els matisos intermedis. Només podem afirmar que és una transformació i ens hi hem d’adaptar.

Abans, per descobrir un edifici, l’havíem d’anar a visitar. Com a molt, podíem llegir sobre ell en una revista especialitzada o veure’l en un documental. Tanmateix, ara se’ns en presenta un que està a l’altra punta del món mentre fem scroll esperant l’autobús. La relació s’ha alterat: la primera experiència que tenim amb un espai moltes vegades ja no és física, sinó digital.

Molt probablement no coneixem la persona que apareix al vídeo, però el reproduïm fins al final i escoltem el que ens explica. També, per contra, correm el risc que al cap de cinc minuts ens hàgim oblidat d’on està l’obra arquitectònica en qüestió i mai més hi tornem a pensar.

És interessant reprendre el concepte d’»edifici instagramejable” i comentar que les dues característiques que es repeteixen en totes les construccions que entren en aquesta categoria són que són estètiques i presenten algun element fàcilment recognoscible (ja sigui una geometria diferent, colors singulars o jocs de llum i ombra, entre d’altres).

L’arquitectura sempre ha buscat la bellesa, que segons cada període històric ha estat una o una altra. La diferència està en el fet que, antigament, aquesta bellesa es contemplava des de la introspecció, mentre que ara es captura i es comparteix amb l’objectiu de convertir-la en contingut viral amb centenars de likes i interaccions.

Podríem treure un munt de reflexions més a partir d’aquesta i entrar en una conversa amb opinions diverses. No obstant això, hi ha una idea que mereix ser destacada. El fet que l’arquitectura s’hagi convertit en un recurs més per a la creació de contingut ha permès apropar-la a un públic molt més ampli i donar valor a grans projectes i construccions que d’una altra manera quedarien limitats a publicacions especialitzades. Potser un vídeo sobre un edifici aleatori sigui el primer contacte d’algú amb l’arquitectura, despertant-li un interès que desconeixia que tenia.

En resum, en relacionar-nos amb l’arquitectura d’aquesta manera, la convertim en una porta d’entrada cap a nous interessos, com ara el disseny, l’urbanisme, el patrimoni o, fins i tot, la ciutat on vivim. El perill hi és quan només ens centrem en la part estètica i deixem de banda tots aquells aspectes que no podem apreciar a simple vista.