Haití (onzena part)
El maig de 2022, vam fer l’últim viatge al país. Aquest cop ho fèiem sota la protecció dels 6 GEOs destinats a la protecció de l’ambaixada espanyola a Port-au-Prince. Havíem posat data a una darrera reunió amb el Governador i el Sots-Governador de la BRH – Banque de la République d’Haiti, el client de la 3a obra que fèiem al país, per poder tancar econòmicament el contracte. L’obra del Nou Edifici Administratiu havia quedat aturada el març de 2020 per l’arribada de la COVID, que ens va obligar a evacuar a correcuita i amb nocturnitat a tot l’equip expatriat. Posteriorment, amb l’assassinat del President del país, Jovenel Moise al juliol de 2021, el país va entrar en el caos més absolut sota el control de bandes armades molt violentes.
Enrere quedava la construcció i posada en marxa de dos hospitals (Hôpital La Providence a Gonaïves per l’ONU i l’Hôpital Saint Michel a Jacmel per la Creu Roja Canadenca), 10 anys des del primer viatge (l’agost de 2012) i un munt d’experiències personals i professionals que cap dels que hi vam participar oblidarem. Amb l’actual distància temporal, a tots els que hi vam participar se’ns escapa un somriure melancòlic quan algú fa referència a les obres d’Haití, i sempre surt citada primera quan se’ns demana quines 3 obres remarcaries de la teva carrera professional.
Així doncs, va valer la pena? Econòmicament, podem afirmar que no. L’esforç, la dedicació, els neguits i els riscos assumits (i que ara visualitzem, coneixedors de la realitat del país) no van tenir el retorn econòmic que correspondria. Però ho tornaríem a fer? Ben segur que sí. El retorn personal i professional per a tots i cadascun dels que vam deixar enrere la zona de confort catalana per encarar el repte haitià és impagable ni amb els millor dels MBA existents. I la satisfacció d’haver deixat el nostre granet de sorra per a la reconstrucció d’aquest meravellós país, en forma de dos hospitals construïts i en funcionament, sí que compensa, amb escreix, l’esforç i els patiments del camí.
Actualment, Haití és un país sense estat, enfonsat en el caos més fosc i absolut, controlat per bandes armades sense escrúpols que impunement sotmeten els seus habitants per zones. No sabríem explicar els motius que l’han portat aquí. Els experts parlen dels pòsits del seu turbulent passat començant pel primer bloqueig comercial de la història, l’herència de les diferents invasions occidentals, els excessos dels diferents dictadors que han governat el país, les conseqüències de la terrible fractura social on uns pocs dominen tota l’economia i una gran multitud viu en la misèria, etc.
No obstant això, sí que ens atrevim a apuntar dos factors més que considerem d’extrema importància i que voldríem no oblidar mai els que vivim en el confort del Primer Món. I són la manca d’una educació mínima i universal i l’extrema corrupció del sistema polític. Aquests factors porten a la desídia de la seva gent, a la pèrdua tota d’il·lusió per aprendre i créixer, a descartar qualsevol esforç per intentar un progrés que pràcticament és impossible.
Tant de bo els esforços que algunes organitzacions internacionals estan fent per parar la descomposició del país i per aconseguir el seu retorn a un camí de progrés puguin tenir èxit. La meravellosa gent que habita en aquella fantàstica part de l’illa de l’Espanyola s’ho mereixen. I esperem que aquesta sèrie de publicacions, més enllà d’explicar l’experiència d’una empresa constructora catalana fora del seu hàbitat natural, hagi contribuït amb el seu granet de sorra a posar el focus sobre la terrible situació humana que, avui en dia, està succeint en un punt del nostre mateix planeta.
Compartir aquesta informació
Autor/a: Albert Cots
