Gran Hermano haitià (vuitena part)
L’arribada i establiment a Gonaïves per part de l’equip no va ser fàcil. Inicialment, calia trobar allotjament per a quatre persones, ampliable a vuit o deu, segons la fase de l’obra. El primer pensament va ser buscar apartaments en algun “condomini”, complexos residencials tancats i amb vigilància, habituals dels expatriats d’arreu. La prudència de moviments i la seguretat de la nostra gent eren el punt de partida de qualsevol acció en un país on les diferències socials són tan abismals: Haití és un país on una minúscula minoria és extremadament rica i una immensa majoria de la població viu en la pitjor de les misèries.
Tot i ser una UTE simplement de dues empreses amb cultura similar, les persones desplaçades eren de diferents edats, diferent sexe, diferent estat civil i comptàvem amb la incorporació d’alguna persona acabada de fitxar per al projecte, per la qual cosa l’ideal era llogar apartaments individuals per a cada membre de l’equip desplaçat. Però aquesta possibilitat de trobar apartaments en un complex residencial tancat amb seguretat era un simple somni: aquest era un producte immobiliari inexistent a Gonaïves. Després d’una llarga recerca, vam acabar trobant una casa amb 8 habitacions en força bon estat i en una zona aparentment tranquil·la de la ciutat. Començava el Gran Hermano haitià del dia a dia, tot i que sense càmeres, evidentment.
En horari laboral, dins l’equip desplaçat per a dur a terme l’obra, hi havia un organigrama i una jerarquia que regulava les relacions personals. A més, disposàvem d’un lloc de treball construït dins el mateix solar de l’obra amb pràcticament els mateixos estàndards de confort que podríem tenir aquí en unes oficines d’obra. Res fora de l’habitual quant a relacions en un context laboral.
En horari extra laboral, la jerarquia desapareixia i es reconvertien en un grup de persones iguals, cadascuna amb la seva “motxilla” d’origen i la nova vida haitiana. Dins la casa, van haver d’assignar habitacions inicialment, organitzar-se per compartir sala d’estar, lavabos, cuina, jardí i unificar, dins el possible, establir criteris de convivència partint de la igualtat d’opinions, sense jerarquies. I fora de la casa, Gonaïves oferia unes possibilitats d’oci, amb els estàndards que pot imaginar un europeu, pràcticament nul·les.
Si a aquest context li afegim que una de les persones noves, contractades explícitament per al projecte, va acabar resultant una persona intolerant i perillosa per als companys, és fàcil deduir la quantitat de temps i patiment que vam haver de dedicar tots per a aconseguir el benestar personal de tots i la pau general. Probablement, durant els primers 8-9 mesos d’obra, les converses entre l’equip desplaçat i els responsables aquí, giraven molt més entorn de les relacions humanes que no pas entorn de l’obra i els problemes per fer-la avançar, i mira que n’hi havia! La gestió psicològica de l’equip va esdevenir el principal factor a tenir en compte i a cuidar.
Per altra banda, mentre cercàvem l’allotjament, vam aconseguir contractar, amb relativa facilitat, diverses dones haitianes que van acabar esdevenint fonamentals per mantenir la pau i harmonia dins de l’equip. Elles se’n cuidaven de tota la logística personal i general: neteja, bugaderia, compra de l’alimentació i la gestió de la cuina en general. La Nadege, la Naima i la Jesula foren la millor troballa local.
Compartir aquesta informació
Autor/a: Albert Cots
