Compres i subministraments a Haití (setena part)
De tots és coneguda la dificultat que comporta treballar en una illa quant als subministraments de materials, quant a les alternatives factibles d’industrials i quant a possibles col·laboradors per tirar endavant una obra. A Haití, s’hi podrien sumar alguns condicionants més, que agreujaven la situació, com seria el baix nivell d’escolarització de gran part de la població, un sistema econòmic extremadament oligàrquic i unes greus mancances d’infraestructures bàsiques per a un país, com seria una xarxa gens fiable de subministrament de llum, manca de subministrament general d’aigua potable i una xarxa de carreteres en estat precari. Tants anys d’oligarquia no havien permès evolucionar al país i les conseqüències del terratrèmol de gener del 2010 encara hi eren ben visibles.
Poc a poc, vam anar trobant persones amb certs coneixement de paleteria, d’encofrat i d’altres oficis amb els que vam començar a construir equips de treball. Primerament, calia fer la implantació inicial, construint les casetes d’obra, vestidors, magatzems, instal·lacions de llum i aigua i demés equipaments bàsics per dur a terme l’obra. D’empreses de lloguers de casetes prefabricades, ni rastre.
Mentrestant, vam anar descobrint un petit món, aparentment invisible, d’empreses i de persones buscavides que sortien d’on no t’ho esperaves. L’economia sempre hi és, però cal paciència per anar-la descobrint. Aviat vam poder arribar a un acord amb petits propietaris de maquinària per a fer el rebaix i reompliments del terreny, per exemple. Però calia començar a lligar temes vitals com les primeres compres i els subministraments importants de l’obra. El formigó i l’acer corrugat n’eren els primers de la llista.
Per aconseguir acer corrugat no va ser massa difícil: només hi havia una opció al país i calia entendre-s’hi: l’empresa era Acerie d’Haiti amb seu a Port-au-Prince. Eren els únics importadors d’acer del país i ells simplement subministraven les barres a l’obra. Quant a les plantilles dels especejaments, així com el tallat i elaboració de les armadures, ja era cosa nostra. Era increïble veure com els treballadors haitians treballaven i elaboraven a l’obra les armadures previstes als plànols, amb barres de fins a uns diàmetres equivalents al f25 i f32 habituals aquí només a l’obra civil.
A una mitja hora de Gonaïves, havíem vist una planta de formigó d’una empresa del grup dominicà, Estrella. Per terra, mar i aire, vam intentar contactar-los per arribar algun tipus d’acord per al subministrament de formigó, però no van respondre ni un sol missatge. No vam tenir més alternativa que importar una planta de formigó i muntar-la amb un proveïdor local haitià, que ens garantia el subministrament i la qualitat del material, però quasi bé al triple del preu que teníem previst a l’estudi inicial de costos de l’obra. No començàvem gaire bé.
Per abaratir-ne el seu cost, vam fer gestions per comprar el ciment a la l’altra banda de l’illa, a la República Dominicana. El primer camió que ens van enviar, no va fer més de 30 km en terres haitianes. Un grup de 4 o 5 persones van assaltar el camió i el van cremar. El xofer es va salvar de miracle. Nosaltres vam entendre perfectament la situació: el proveïdor de ciment per al nostre formigó seria CINA, l’únic importador de ciment del país, fins al final de l’obra.
Compartir aquesta informació
Autor/a: Albert Cots
